Monestirs

Sant Pere de les Puel·les de Barcelona

El monestir de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona és la primera comunitat monàstica femenina de la ciutat de Barcelona i la segona de Catalunya, després de la desapareguda comunitat femenina de Sant Joan de les Abadesses. Fou fundat abans del 16 de juny de 945, data en la qual el bisbe Guilarà de Barcelona consagrà l’església a petició del comte Sunyer de Barcelona i de la seva esposa Riquilda. Aquests en foren els fundadors, i la seva filla Adelaida, probablement, la primera abadessa.

Durant els segles medievals i moderns, Sant Pere de les Puel·les acollí les filles de l’alta noblesa catalana. Degut al seu emplaçament fora muralles primer i dins la ciutat després, fou testimoni i part involucrada en totes les guerres i setges que patí la ciutat, fins que l’exclaustració de 1835 en motivà la seva sortida, i el seu posterior assentament el 1879 a Sarrià; on ara resideixen. De l’antic monestir només en resta l’església, que es manté com a la parròquia de Sant Pere de les Puel·les.

La comunitat d’avui continua el llegat de les germanes que l’han precedit, lligades a la ciutat que les ha acollit durant més de mil anys.

Sant Benet de Montserrat

El monestir de Sant Benet de Montserrat és la comunitat benedictina més recent de Catalunya, fundada el 1952 a la muntanya de Montserrat de la unió de dues comunitats preexistents: Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona (c. 1236-1952) i Sant Benet de Mataró (1881-1952).

El monestir de Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona va ser fundat fora muralles de Barcelona el 1236, essent la primera comunitat de clarisses de Catalunya. Durant els seus primers segles va mantenir un fort lligam amb la branca femenina de la cort catalana i s’alçà com un centre espiritual femení destacat a la ciutat de Barcelona. Però, vers el 1513 la comunitat en bloc abraçà la regla de Sant Benet, integrant-se en la Congregació Claustral Tarraconense i Cesaragustana. Passada la Guerra Civil de 1936, fou fusionada amb el monestir benedictí de Sant Benet de Mataró que, fundat el 1881 a la ciutat de Mataró per una monja del monestir de Sant Daniel de Girona i una altra de Sant Pere de les Puel·les que recercaven un model de vida comunitària més proper als inicis de la regla de Sant Benet, també s’havia quedat sense casa després de la guerra. La fusió tingué lloc el 13 de maig de 1952 al monestir de Santa Cecília de Montserrat, on la comunitat de Sant Benet de Mataró hi residia de forma temporal per cessió de l’abadia de Santa Maria de Montserrat. Fou en aquest monestir romànic, testimoni de la primera presència de vida religiosa reglada a la muntanya de Montserrat, a on les dues comunitats de benedictines s’extingiren donant pas a una nova fundació: la jove comunitat de Sant Benet de Montserrat, qui des de 1954 resideix en l’actual edifici del monestir de Sant Benet.

La Santa Família de Manacor

La comunitat de La Santa Família de Manacor té els seus orígens en les Serventes de la Santa Família, una congregació pròpia de les Illes Balears fundada pel prevere Bartomeu Domenge i la seva germana Antònia Domenge el 1907. Tot i que els seus orígens no són benedictins, el 1964 les Serventes demanen poder passar a formar part de la família benedictina. El Consell de la Federació Catalana de Monges Benedictines, reunit al Monestir de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona el 8 de novembre de 1966, acorda enviar un grup de monges catalanes a Manacor per formar-les en l’esperit benedictí. D’aquesta forma, el 10 d’abril de 1969 la comunitat de Serventes de La Santa Família de Manacor es constitueixen en monestir benedictí, tot conservant el nom i l’advocació original. Vuit mesos després, el 19 de desembre, la Federació Catalana de Monges Benedictines, reunides en Capítol extraordinari al Monestir de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona, accepta l’ingrés a la Federació Catalana d’aquest monestir de les illes. El 2016, la comunitat de La Santa Família de Manacor formada per dues membres, decideix fusionar-se amb el monestir de Sant Benet de Montserrat, i des d’aleshores les monges que resideixen a Manacor són membres de la comunitat de Montserrat.

Santa Maria de Puiggraciós

La devoció a la Mare de Déu de Puiggraciós es remunta a finals dels segle XIV i inicis del XV a la parròquia de Sant Pau de Montmany (Cingles de Bertí, Vallès Oriental), quan sorgeix entre els parroquians la llegenda de la troballa de la Mare de Déu de Puiggraciós i s’elabora la imatge gòtica de la Verge. Es comencen a fer les primeres processons des de l’església de Sant Pau de Montmany fins el cim de Puiggraciós, on a mitjans del segle XVII es construeix una petita capella per a la Verge.

El llarg dels segles la devoció a la Mare de Déu de Puiggraciós arrela a les parròquies dels voltants, fins que el 1701 s’inicia la construcció de l’actual Santuari de Puiggraciós. Un santuari que va dependre sempre de la parròquia de Montamany fins que, el 1910, el rector va decidir traslladar-hi la seu parroquial davant l’estat de ruïna de l’església de Sant Pau. Des d’aquest moment, al Santuari s’hi succeiran diferents habitants: el rector, ermitans, famílies pageses, fins que el 1973 s’hi instal·la un grup de monges provinents de la comunitat de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona. Des d’aleshores, aquesta petita comunitat, integrada per monges benedictines de Sant Pere de les Puel·les, aglutina les devocions a la Verge de Puiggraciós tot mantenint una presència constant al Santuari d’acolliment i pregària.