L’origen del monestir de Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona cal cercar-lo a les afores de la Barcelona d’inicis del segle XIII, quan un grup informal de dones penitents es troben en els espais marginals de la ciutat exercint tasques assistencials a pobres i marginats de la societat.
la fundació
Gregori IX exhorta als barcelonins a fer almoina a Berenguera d’Antic, Guillema de Polinyà i deu germanes penitents més que desitgen edificar un monestir on viure-hi sota la regla i l’orde de les monges pobres i tancades de sant Damià, 19 febrer 1236 (AMSBM, MSCB, Butlles, núm. 179)
Segons la llegenda fundacional del monestir, les deu dones penitents de Barcelona es reconeixen deixebles directes del projecte de santa Clara d’Assís, però en realitat foren enquadrades en el moviment franciscà femení, contemplatiu i de clausura monàstica, promogut pel papa Gregori IX.
Un espai marginal
El nou monestir s’alçà extramurs de Barcelona, vora la mar, prop del camí que comunicava la ciutat amb les poblacions de la costa, en un terreny de l’arenal barceloní propietat de la comunitat. Un espai aleshores marginal, sense construccions i proper a una zona de llacunes que, amb el pas del temps, acollí una de les expansions urbanes de Barcelona fora les seves muralles, la del barri de la Ribera, de la qual la comunitat femenina també en participà.
El bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou, concedeix a Maria de Pisa i a les seves germanes el dret per construir un monestir en honor a Sant Antoni de Pàdua al suburbi de Barcelona, al costat del litoral, sota la casa de Santa Eulàlia del Camp i els seus quintars i horts, 10 juny 1237 (AMSBM, MSCB, Col·lecció de pergamins, núm. 209)
La segona muralla de Barcelona va haver de modificar el traçat en el seu pas pel monestir de Santa Clara per tal d’incorporar-lo dins la trama urbana. Malgrat el desviament, la muralla ocupà part de terreny del monestir i la comunitat inicià el 1611 un procés contra els consellers de la ciutat, ja que la construcció provocava greus problemes d’humitats a les dependències monàstiques més properes al terraplè de la muralla i, a més a més, la clausura es veia afectada quan els soldats hi feien la ronda.
Plànol del monestir de Santa Clara de Barcelona en relació a la muralla de la ciutat, 1614 (AMSBM, MSCB, núm. 468(1))
De clarisses a benedictines
A finals del segle XV, els monestirs de clarisses de Catalunya van rebre fortes pressions per part dels visitadors perquè apliquessin la reforma observant; una reforma que buscava l’homogeneïtzació del model de vida de les clarisses d’acord als nous corrents espirituals i d’Església del moment: clausura estricta, vida comuna i supressió de privilegis i concessions individuals.
Davant aquesta situació, i després de dos intents forçats de reforma, la comunitat va sol·licitar a Roma la facultat de deixar l’observança clarissa i adoptar la regla benedictina. El 25 de juny de 1513, el papa Lleó X expedia una butlla concedint el canvi de model de vida i així, com a benedictines, van entrar a la Congregació Benedictina Claustral Tarraconense.
Pàgina inicial del manuscrit en pergamí de la Regla de sant Benet del monestir de Santa Clara de Barcelona, segle XVI (BM, ms. 067)
Ordinacions pels monestirs de monges de la Congregació Claustral Benedictina Tarraconense de 1615, 1617 (AMSBM, MSCB, núm. 551)
A l’època medieval i moderna els llibres eren objectes de gran valor, tant pel cost econòmic que suposava la seva elaboració com pels coneixements que contenien. Una forma de garantir la seva conservació i evitar-ne la pèrdua era encadenant-los en faristols o mobles on havien de ser conservats. Les ordinacions de la Congregació Claustral Benedictina era un d’aquest llibres importants que la comunitat llegia habitualment i que cada monja havia de conèixer, per això la Congregació manava que s’encadenés dos exemplars als faristols del cor i del capítol, perquè cap monja pogués al·legar ignorància.