De palau a monestir

Després de moltes gestions per aconseguir una nova casa i de sospesar-ne diverses opcions, entre les quals l’edifici dels Estudis Literaris (la universitat suprimida), el novembre de 1717 Felip V concedí a la comunitat de Santa Clara una part de l’antic Palau Reial perquè hi erigissin el seu monestir. Començava una nova etapa per a la comunitat de Santa Clara.

cercant un nou espai

Sense possibilitats de retornar al seu monestir fundacional i amb la comunitat encara dispersa, l’abadessa Maria d’Aragall inicià les gestions per trobar un lloc on reunir de nou la comunitat. L’octubre de 1714 convocava junta amb la presència de l’abat i del prior de Sant Pau del Camp, el prior de Santa Anna i altres prohoms de Barcelona amb aquest objectiu. Després de desestimar-se l’opció del monestir de Sant Pau del Camp i proposar-se el Palau Reial, es deixà la decisió en mans del rei. Les previsions d’obtenir un espai a curt termini s’esvaïen.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La comunitat va encarregar l’elaboració d’un memorial de les pèrdues del monestir durant el conflicte i una pintura que reflectís el monestir fundacional enderrocat per ordre de Felip V. Dos instruments pensats per reclamar al rei un lloc on viure després que fossin les seves accions les que les portaren a aquella situació.

Crònica de la comunitat de Santa Clara on deixa constància de les seves vivències durant el setge de 1713-1714, la pèrdua del seu antic monestir i l’entrada al Palau Reial (AMSBM, MSCB, núm. 742, p. 110-111) 

Mentre la comunitat esperava que se li concedís la Universitat i un breu papal les urgia a entrar en clausura, el capità general de Barcelona seguia retardant aquesta execució perquè necessitava l’espai pels soldats. Finalment, el 20 de novembre de 1717, Felip V els feu donació d’una part de l’antic Palau Reial Major, que comprenia el Palau Reial amb la sala del Borboll i l’antiga Audiència. El 9 d’abril de l’any següent ja en prenien possessió; excepte de la sala del Borboll, que es trobava ocupada pels llits de la tropa, i les habitacions de la Reial Audiència, a les quals s’hi entrava per l’anterior sala. Ambdues parts no foren d’ús comunitari fins el 2 de març de 1720.

 

 

 

 

 

 

 

«[…] por ahora [9 d’abril de 1718] solamente se halla desembarasado el casco de la casa del Palacio del Rey, que servia de habitación a Don Fernando Zevallos, administrador de la Real Venta de los Tabacos, y que no ha sido posible aún el poder desocupar la sala grande del Borboll, que sirve de almazen de las camas de los soldados de la guarnición, la qual sala es passo para entrar a los quartos en los quales residía la antigua Real Audiéncia, y que aún ensima de estos se hallan los processos antiguos y otros papeles que deven extraherse y collocarse en otro parage que sea acommodo para su custodia»

(AMSBM, MSCB, núm. 542)

«Item die 29 [maig 1718] per lo treball de sis homens de baixar de las Salas dels Jutges los processos bons y portar·los a la Diputació y tirar los dolents de ditas salas a la axida dels tarunges, a raho de 4 sous quiscun»

(AMSBM, MSCB, núm. 303)

 

 

 

 

 

entrada al palau

Quatre dies més tard de prendre possessió del Palau Reial, la comunitat de Santa Clara inicià les obres d’acondicionament per rehabilitar-lo dels danys soferts durant la darrera guerra i, alhora, adaptar el palau als usos de monestir femení.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La major part de la despesa inicial de 516 lliures i 3 sous que costaren les obres foren destinades als sous dels mestres de cases, brassers i manobres, que rebaixaren els sostres i desferen els terres per augmentar els espais, també per a comprar grans quantitats de guix per renovar i emblanquinar totes les estances. Però la pobresa en què es trobava la comunitat les obligà a reciclar tot el material que havien pogut salvar del seu antic monestir gòtic: fusta, bigues, reixes, ferro, rajoles… Materials i objectes que s’havien guardat al monestir de Sant Pere de les Puel·les i al convent de l’Ensenyança.

 

L’espai s’adaptà a la vida monàstica femenina en clausura. Això suposà la col·locació de gelosies de fusta i reixes de ferro –algunes procedents del vell monestir– a totes les finestres que donaven a l’exterior, a l’espai públic. Una mesura que garantia l’aïllament de les monges i el compliment de l’estricta clausura, perquè elles no veiessin a fora ni fossin vistes des de fora.

 

 

 

 

 

 

A més dels espai comuns (la capella i la sagristia, la sala capitular, el refetor i la cuina, el dormitori comú, els locutoris o visitadors, també les sales de treball, la roberia, l’infermeria, etc.), es van designar les estances particulars de cada monja, que foren repartides per l’abadessa en una petita festa amb berenar.

«Item, dit die [18 juliol 1718] per dos lliures de xacolata a raho de 12 sous lliura, tres lliures malindros a raho de 7 sous lliura, y tres garrafons de aigua de llimó, que importaren 2 lliures 2 sous per lo refresch  se donia, quant mi senyoras feren las reparticions de quartos per sa habitació; que tot junt importa 4 lliures 7 sous»

(AMSBM, MSCB, núm. 303)

 

Després de més de tres mesos d’obres i de cinc anys de dispersió de la comunitat, el 29 de juliol de 1718 tornava a reunir-se per entrar a la seva nova llar: el Palau Reial transformat en monestir femení.

«En lo any 1718 de juliol, entrarem ab companyia de Mi Senyora la abadessa totas las religiosas en lo present monestir, antes nomenat al Palau del Rey, avent gastat moltas sumas per acomodar la casa per tenir habitació suficient, avent estat sinch anys sensa inglésia y aver de tenir lo Santíssim Sagrament ab un saló que posaren ab forma de capella, ha ont selebravem los oficis»

(AMSBM, MSCB, núm. 742)

 

 

 

 

 

 

 

 

una església per un nou monestir

No fou fins el 1720 que es va poder fer efectiva l’ocupació de la sala del Borboll, actual saló del Tinell. Després de moltes obres, iniciades el 1722 i per les quals la comunitat es va haver d’endeutar, el 21 de març de 1724 es consagrà l’espai com a nova església del monestir. El mateix dia moria l’abadessa Maria d’Aragall, després de veure la comunitat reunida i la nova casa amb l’església enllestida.

«[…] ofrece se execute la iglesia y otras obras que necesitan hacer dichas religiosas en el palacio que tienen contiguo al de la Inquisición de aquella ciudad, según lo convenido con los ministros de ella y el prior de los Mercedarios Calsados»

(AMSBM, MSCB, núm. 542)

 

La comunitat de Santa Clara gastà, entre el 27 de setembre de 1722 i el 27 d’agost de 1724, 4.667 lliures i 18 sous per a la construcció i dotació de l’església monàstica, 4.000 dels quals s’aconseguiren en préstec amb la creació d’un censal. També van haver de demanar ajut econòmic al rei i van vendre les poques rendes que tenien pel seu sosteniment diari. Aquests diners s’empraren per pagar les obres de fer les voltes i el terrat nou de la sala del Borboll, de construir la compartimentació de l’església amb les seves capelles, altars, cor, sagristia, passadissos laterals, tribunes, orgue, retaules i per adquirir els objectes litúrgics necessaris per al culte.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La represa de la vida monàstica al nou espai no fou ni ràpida ni fàcil. Com Barcelona i els seus habitants, les monges de Santa Clara es referen a poc a poc de la desfeta de la guerra i de les destrosses del setge de 1713-14. El 1740, gràcies a un donatiu, la comunitat encarregava un nou cadirat pel cor alt de les monges i deu anys més tard la monja Teresa Llupià i Roger obsequiava al monestir amb un nou cantoral per a la pregària de la comunitat.

MATERIALS PER TREBALLAR

Descobreix l’església del monestir de Santa Clara al Palau Reial a través de la descripció feta pel prevere Joaquim Masdexexart el 27 de gener de 1921.

Vols saber-ne més sobre les obres de construcció de l’església de Santa Clara? Descobreix-ne tots els detalls a través del registre de les seves despeses.