Ben poc coneguda és la història del monestir femení de Santa Clara de Barcelona, (anomenat monestir de Sant Antoni —de Pàdua— en època medieval) i el seu periple al llarg dels segles per la ciutat de Barcelona. La seva no és una història tranquil·la i lineal, sinó plena de sotracs, canvis, pèrdues i inicis i finals; molt especialment al llarg dels segles XVIII, XIX i primera meitat del segle XX.
Ara fa tres-cents anys que, el 29 de juliol de 1718, la comunitat de monges benedictines de Santa Clara de Barcelona entrava a la seva nova casa: una part de l’antic Palau Reial convertit en monestir femení. Un espai on recomençar després de perdre-ho tot; un espai que acollí la vida monàstica d’aquestes dones durant dos-cents divuit anys d’intensa i canviant activitat política, econòmica i social en la ciutat de Barcelona.
Resseguir les vivències de la comunitat al monestir de Palau Reial és observar amb mirada de dona, de dona monja, l’evolució de la Barcelona d’època moderna caminant cap a una contemporaneïtat plena d’incerteses i transformacions.