El segle XX començà per Santa Clara com havia acabat l’anterior: amb inestabilitat política, conflictes socials i sortint del seu monestir. Però, en aquesta ocasió, les conseqüències anaren molt més enllà. Amb la Guerra Civil Espanyola de 1936-1939, les monges de Santa Clara encetaven el seu últim episodi d’exclaustració, aquell que les duria lluny de la ciutat que les va veure néixer i a la seva supressió definitiva.
La Setmana Tràgica
L’última setmana de juliol de l’any 1909, durant l’embarcament al port de Barcelona de les tropes (la majoria reservistes casats i amb fills del Principat de Catalunya) enviades al Marroc per protegir els interessos miners espanyols al Rif, esclatà una revolta popular antimilitar que derivà també en anticlerical. Durant una setmana, del 25 de juliol al 2 d’agost, cremaren 80 edificis religiosos —la meitat dels que tenia la ciutat—, mataren tres sacerdots i es desenterraren i exposaren els cadàvers de diverses monges i religioses de clausura. Les monges de Santa Clara només hagueren de sortir uns quinze dies de la seva clausura.
Vista de Barcelona des de Montjuïc amb les esglésies cremant durant la Setmana Tràgica. Enric Castellà, setmanari La Actualidad, 28 juliol 1909
«Dijo mi Señora abadesa, que entonzes lo era Doña Eulàlia Basart (que en paz descanse): hijas, es preciso salir pues los revolucionarios están quemando iglesias y conventos. Entonces abrió la porteria de par en par, ya es de pensar lo muy impresionadas que estaríamos todas, pues hacian más de 35 años unas y 40 otras no habíamos puesto los pies fuera de la clausura»
(AMSBM, MSCB, núm. 590)
Breu relat dels fets de la Setmana Tràgica viscuts per la monja Ignasia Castanyer del monestir de Santa Clara de Barcelona, c. agost 1909 (AMSBM, MSCB, núm. 590)
El 27 de juliol de 1909 la comunitat de Santa Clara s’exclaustrà davant la inseguretat de la situació de revolta que es vivia als carrers de Barcelona i del caire anticlerical que aquesta prenia.
«Serian las tres de la tarde, y estando en la sacristia Doña María Merced Paradell, sacristana, llamaron al torno de la misma los senyores Bernardo y Gabriel Sala, padre e hijo, antiguos operarios de la comunidad y muy apreciados de la misma por su honradez y religiosidad, comunicando a aquella que ardían algunos conventos de los arrededores de la ciudad y en el Ensanche. Viendo que Doña Maria Merced no acababa de dar grédito a lo que la decian, la invitaron a que subiera a la azotea y así se convenceria por si misma. Así lo hizo y aterrada de lo que sus ojos veian […]»
(AMSBM, MSCB, núm. 590, p. 121)
1936-1939, una nova guerra que ho canvia tot
La no-convivència de les dretes i esquerres espanyoles durant la Segona República desembocà en el cop d’estat militar del 18 de juliol de 1936 i en la divisió del territori estatal en dues zones: aquella on l’aixecament havia reeixit i l’altra on les forces s’havien mantingut al costat del govern de la República. Començaven tres anys de guerra civil. A Catalunya, on la CNT tenia un pes destacat, la defensa de la República anà acompanyada de la defensa de «la revolució», de reformes socials i d’un anticlericalisme patent. Després d’haver obtingut el permís de sortida del bisbe i de buidar part de la casa, entre el 20 i el 25 de juliol, les monges de Santa Clara hagueren d’abandonar novament el seu monestir.
Libro de las cosas dignas de memória de este Real Monasterio de San Anton y Santa Clara de Barcelona, 1895-1936 (AMSBM, MSCB, núm. 590)
«Lunes 20 tenemos misa y comunión por haber venido nuestro capellán, aunque vestido de seglar; nos da la noticia de haber sido vencidos los militares. Viene un joven amigo a comunicar al Reverendo capellán Dr. Masdexaxart, que milicianos anarquistas y comunistas, a quienes llamó enseguida en su ayuda la Generalitat para reprimir el movimiento salvador de España, se entregaban a toda clase de demanes y crímenes, matando, incendiando, etc., etc. y que las fuerzas del Gobierno no se veían con autoridad para reprimirles. En su consecuencia empiezan a salir las religiosas para diferentes casas»
(AMSBM, MSCB, núm. 590)
J. Ribera. Munt de runa a la Plaça de Sant Iu davant el monestir de Santa Clara, possiblement de les obres dutes a terme a l’edifici, 17 maig 1937 (AFB, núm. Urb_0336)
El 25 de juliol de 1936, abans de sortir definitivament del monestir, la Generalitat de Catalunya, que ja havia fet posar gran cartells davant el monestir conforme l’edifici els pertanyia, demana que se li entreguin les claus. Poc després, l’Ajuntament de Barcelona, sabent la importància històrica de l’edifici, va procedir a desmuntar l’església per fer emergir les antigues estructures del Palau Reial. Dos-cents divuit anys després, l’etapa del monestir de Santa Clara a Palau Reial arribava a la seva fi.
J. Ribera. Església del monestir de Santa Clara, novembre 1936 (AFB, núm. Urb_0269)
J. Ribera. Església del monestir de Santa Clara, novembre 1936 (AFB, núm. Urb_0270)
El 14 de setembre de 1936 a Milà, les monges de Santa Clara foren acollides per les benedictines de la Congregació del Santíssim Sagrament a l’Institut di Sant Benedetto, i a alguns dels seus monestirs filials, fins al seu retorn a Catalunya el 31 de maig de 1939. L’abadessa de Sant Benedetto acull a les abadesses de Santa Clara i Valldonzella, vestides de seglars, a la seva arribada, c. 14 setembre 1936 (AMSBM, MSCB, Àlbum Santa Clara)
En abandonar el monestir, les monges es resguardaren en cases de familiars i amics, però el 10 de setembre de 1936, divuit de les monges de Santa Clara, amb algunes altres de la comunitat cistercenca de Valldonzella, de les Saleses, de la Companyia de Maria, entre d’altres —unes tres mil monges i religioses en total amb alguns seglars—, s’embarquen al vaixell Sicília en direcció a Gènova amb Milà com a destí final. La resta de monges de Santa Clara es repartiren entre els monestirs de Corella (Navarra) i Solesmes (França), mentre un petit grup restà a Catalunya.
Viacrucis fins a Montserrat
El 31 de maig de 1939, l’abadessa de Santa Clara i dues monges van emprendre el viatge de retorn per mar des de Gènova per preparar la tornada definitiva de la resta de la comunitat que era a Milà. La situació que les esperava en arribar a Barcelona era ben desoladora. La comunitat es trobava dispersa, el monestir havia estat buidat i en part enderrocat per l’Ajuntament de Barcelona i els pocs recursos econòmics de què disposaven havien estat retinguts a la duana. Començava un llarg viacrucis de tretze anys que les duria fins a la muntanya de Montserrat.
Passaport de la monja Elisa Ulloa del monestir de Santa Clara de Barcelona, expedit a Milà amb motiu de la seva tornada a Barcelona, c. novembre 1939 (AMSBM, MSCB, Àlbum Santa Clara)
Notificació de l’acord de la Comissió Municipal Permanent a l’abadessa del monestir de Santa Clara de Barcelona conforme s’aprova en 875.170,40 passetes el valor d’expropiació de les finques 4, 6 i 10 del carrer dels comtes corresponents a l’antic monestir, 12 febrer 1941 (AMSBM, MSCB, núm. 764(2))
Monges de Santa Clara al patí del castell del carrer Copèrnic (AMSBM, MSCB, Àlbum Santa Clara)
En el llarg camí de tretze anys cap a Montserrat, les monges de Santa Clara passaren per sis cases diferents. El primer grup que va arribar de Milà fou acollit a la casa paterna de la priora Concepció Bogunyà; després les monges de Pedralbes els cediren un pis desocupat. Però quan les monges de Santa Clara anaren retornant a partir de l’agost de 1939, l’espai fou insuficient i se’ls cedí temporalment part del convent de les Reparadores al carrer Ganduxer. Abans de pujar a la muntanya el maig de 1952, la comunitat de Santa Clara encara habità en el castell del carrer Copèrnic i en una casa a Ripollet. Quan arribaren a l’antic monestir de Santa Cecília de Montserrat, les monges de Sant Benet de Mataró les esperaven per la fusió en una nova i única comunitat, la de l’actual Sant Benet de Montserrat. Després de set-cents setze anys d’història, el monestir de Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona arribava a la seva fi.
Façana de l’edifici del castell del carrer Copèrnic que la comunitat va adquirir l’octubre de 1940 per intentar començar de nou (AMSBM, MSCB, Àlbum Santa Clara)
Masia de Can Minguella de Ripollet, propietat de la família Gasó, on les monges de Santa Clara residiren entre l’octubre de 1947 i el maig de 1952, mentre esperaven pujar a Montserrat i ser unides a la comunitat de Sant Benet de Mataró, temporalment establertes a Santa Cecília de Montserrat (AMSBM, MSCB, Àlbum Santa Clara)
Ampliació del monestir de Santa Cecília de Montserrat durant l’estada de les monges de Sant Benet de Mataró (AMSBM, MSCB, Àlbum Sant Benet Mataró)
Presbiteri de l’església de Santa Cecília de Montserrat emprada per la pregària diària de la comunitat de monges i on s’executa la unió de les dues comunitats amb la nova fundació de Sant Benet de Montserrat (AMSBM, MSCB, Àlbum Sant Benet Mataró)
La nova comunitat de Sant Benet en el seu monestir acabat de construir a la muntanya de Montserrat, 1956 (AMSBM, MSCB, Àlbum Sant Benet – comunitat)
