Després de noranta anys vivint amb tranquil·litat al nou monestir, la comunitat de Santa Clara experimentà novament les conseqüències de la guerra i dels nous canvis polítics i socials que s’albiraven. La crisi de l’Antic Règim, l’emergència dels ideals de la França revolucionaria, la inestabilitat dels canvis de govern de l’Espanya liberal, les diverses lleis desamortitzadores i el llarg etcètera dels conflictes i inestabilitats polítiques de l’Espanya del segle XIX, es feren sentir vivament dins el clos monàstic de Santa Clara.
De la Guerra del Francès al trienni liberal
El 13 de febrer de 1808 les tropes franceses entraven a Barcelona amb bandera de pau i amistat, però pocs dies més tard ja s’havien apoderat de la Ciutadella i el Castell de Montjuïc. L’ocupació efectiva de l’Espanya borbònica per part de la França de Napoleó comportà, entre moltes altres coses, l’aplicació d’una política anticlerical, que tingué el seu principal objectiu en l’Església regular.
Per ordre del govern francès, el 6 de març de 1810, set de les dotze monges de Santa Clara van haver d’abandonar el monestir i, a l’octubre de 1811, es feia efectiu el decomís de les rendes monàstiques.
«[octubre 1811] A donat al Senyor Genís, per arreglar los llibres dels censos y censals per·a entregar al gobern, 4 lliures»
(AMSBM, MSCB, núm. 352(23))
Des de l’arribada dels francesos, el monestir de Santa Clara havia deixat de cobrar les seves rendes, i per poder pagar la manutenció de les monges i satisfer alhora els pagaments reclamats per la Junta Eclesiàstica, la comunitat va haver de vendre bona part dels objectes de plata del monestir per un valor d’unes 2.786 lliures. El tresor de la sagristia i de l’església quedà molt disminuït.
Amb la fi de la guerra no acabaren els mals de caps per la comunitat. El 1820, amb el pronunciament del general Riego, s’iniciava un breu periode liberal de tres anys que anà acompanyat d’una gran inestabilitat política. Quan, a finals d’abril de 1823, la Santa Aliança envià a Espanya l’exèrcit dels «cent mil fills de sant Lluís» en ajut al monarca Ferran VII, la comunitat de Santa Clara es veié obligada a tornar a abandonar el seu monestir entre els mesos de juny a desembre de 1823.
El 31 de maig de 1823, el General Francisco Pou ordenà a les monges de Santa Clara que abandonessin i buidessin el monestir perquè havia de ser ocupat per la milícia de l’artilleria del govern constitucional. Llibre de càrrech y data, 1817-1827 (AMSBM, MSCB, núm. 352)
Rebut de les 23 lliures 6 sous i 8 diners que la comunitat de Santa Clara va haver de pagar de contribució extraordinària de guerra assignada a les propietats rústiques i urbanes de Barcelona, 11 juliol 1823 (AMSBM, MSCB, núm. 1183)
Disset anys d’exclaustració
Amb la mort de Ferran VII sense descendència masculina el 1833, s’obrí un nou període d’inestabilitat política i social que es sumava a la fallida econòmica en què es trobava l’Estat. I, a Catalunya, l’esclat de la Primera Guerra Carlina (1833-1839) anà acompanyat dels moviments socials i de revolta urbana contra el govern i la guerra, amb crema de convents, atacs a fàbriques i diversos aldarulls urbans. Fou en aquest clima que les monges de Santa Clara van ser novament expulsades del seu monestir.
Amb les lleis desamortitzadores de 1836 i 1837, les corts espanyoles van aprovar la supressió de les cases religioses masculines i la confiscació dels seus béns. Alguns monestirs i convents femenins també es veieren afectats, però la comunitat de Santa Clara de Barcelona, expulsada del seu monestir, se li va permetre continuar essent una comunitat independent amb superiora pròpia. Aprofitant que eren fora, el 5 de juliol de 1838, una reial ordre destinava l’antic Palau del lloctinent, que formava part del monestir de Santa Clara, a Arxiu de la Corona d’Aragó.
«En 1838 el archivero de la Corona de Aragón, D. Próspero de Bofarull, íntimo amigo que era de la comunidad y que tenía su archivo en el edificio de la Audiencia, dando a entender a la monjas, que su edificio-convento estaría mejor conservado si lo ocupase el archivo que no continuando en poder de los soldados, se ofreció para guardárselo; pero abusando de la amistad que demostraba a la comunidad, apoyado por el jefe político y Diputación Provincial de Barcelona, solicitó y obtuvo del Gobierno en 5 de junio de dicho año una Real Orden por la que la Reina Gobernadora le concedió dicho convento para guardar en él el mencionado archivo, entendiéndose aquella cesión en los términos que estableía por regla general la Real Orden de 31 de mayo del mismo año 1838»
(MASBM, MSCB, núm. 764)
La situació canvià amb el Concordat de 1851 firmat entre Espanya i la Santa Seu que, entre d’altres coses, permetia el manteniment de les comunitats religioses de vida contemplativa si al seu estil de vida hi unien l’educació i l’ensenyament. El gener de 1852 el govern aprovà el manteniment del monestir de Santa Clara amb el nombre de vint-i-quatre monges i el 17 de novembre següent, després de disset anys d’exclaustració, la comunitat retornava al seu monestir.
«Abundando siempre en la idea de favorecer de un modo especial las tres comunidades de religiosas que carecen de convento (entre les quals la de Santa Clara), logré del gobierno su aprobación [de no extinció]. Pero acaso semejante beneficio podría quedar desvirtuado y sin efecto si las mismas comunidades no se comportaran con la debida prudencia [i entréssin novament en clausura], aún a costa de algún sacrificio porque, al fin estando aprobadas canónica y civilmente, es muy chocante al verse por la calle y en libre comunicación con la sociedad» [Bisbe José Domingo, 30 agost 1852]
(MASBM, MSCB, núm. 753)
Però el monestir on retornen no fou el que havien deixat el 1835. Després de perdre el Palau del lloctinent —destinat a Arxiu de la Corona d’Aragó i a residència del seu director— només els quedava les estances de l’antiga Audiència i l’església construïda a sala del Borboll. L’espai era petit i la comunitat hagué d’emprendre noves obres.
Noves sortides…
La inestabilitat política continuava a l’Estat i mentre progressistes i moderats s’alternaven en el govern, la monarquia d’Isabel II entrava en crisi. La Revolució de 1868 obligà a la reina a exiliar-se i s’inicià un nou període conegut com el «Sexenni Democràtic». Encara no havien passat disset anys que les monges havien pogut retornar al seu monestir, que la comunitat es veié obligada a tornar-lo a abandonar.
«A la pena que sintió la comunidad viéndose fuera de su morada siguió otra no menos lamentable y del todo inconsecuente, al ver que por las oficinas de Hacienda Publica de esta Provincia se procedía a la incautación de sus bienes: resultando el contra sentido de que por el governador se trasladaba la comunidad a otro convento, y por las oficinas de Hacienda Publica se procedía a la incautación de sus bienes dejando a las religiosas trasladadas, sin medio para vivir y sumidas en la miseria, no esplicándose la razón por la cual los monasterios conservados pueden administrar sus bienes, privándose de este derecho a las comunidades trasladadas» [13 setembre 1869]
(AMSBM, MSCB, núm. 550(11))
Davant l’epidèmia de febre groga que va viure Barcelona el 1870, l’abadessa de Santa Clara, tement el contagi de les monges i veient l’estretor i poca ventilació de la casa de la Riera de Sant Joan, i seguint el camí de tants altres barcelonins, va demanar al Pare Abat Muntades de Montserrat poder-se resguardar a la muntanya. El 13 de setembre ja hi pujaven i no en marxaren fins el 23 de desembre, un cop passat el perill.
«Otra vez en este año vióse la ciudad de Barcelona invadida por un espantoso contagio: la fiebre amarilla. Era en gran número la gente que moria todos los dias victimas de tan espantosa enfermedad»
(AMSBM, MSCB, núm. 594(149))
Vista de la façana posterior de l'església del monestir de Santa Maria de Montserrat abans de l'any 1876 (AAM)
Vista general del monestir de Santa Maria de Montserrat, 1871 (AAM, Àlbum J. Laurent 1871)
Quan el 9 de febrer de 1872 la comunitat pogué tornar al seu monestir, continuava sense tenir prou espai per encabir totes les monges. A la pèrdua del Palau del lloctinent el 1838 s’hi sumava la pèrdua de la part del monestir corresponent a la casa número 10 del carrer dels comtes, adquirida per Joan Soler i Cortina amb escriptures de dubtosa legalitat, ja que foren firmades el 21 de novembre de 1844 i el 27 d’agost de 1846 quan la comunitat es trobava exclaustrada. El monestir es veié obligat a adquirir nous espais.
El litigi del Palau del Lloctinent, una batalla perduda
La comunitat de Santa Clara no renuncià a la part del monestir perduda per l’Arxiu de la Corona d’Aragó i reclamà la possessió que li havia donat Felip V el 1718. El 22 de novembre de 1850 es fallà a favor de la comunitat i es manà retornar el Palau del Lloctinent a les monges però, alhora, el director de l’arxiu, Pròsper de Bofarull, establia la seva residència particular en el mateix arxiu. El febrer de l’any següent s’anul·là l’ordre anterior i es confirmava novament la de 1838, obrint-se l’arxiu al públic a finals del 1853. Amb tot, el 1866 la Direcció General d’Instrucció Pública encara demanava dictamen al rector de la Universitat de Barcelona sobre la situació de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, i aquest es mostrava contrari a la devolució de l’edifici a les monges perquè no hi havia cap altre lloc apte per conservar l’arxiu. El 1875 la comunitat feu, a través del bisbe, una nova petició al Ministeri d’Hisenda i al de Foment, però el 1881 la resolució tornà a ser negativa i el 1888 es reiterava la decisió. Una situació que encara perviu avui, ja que l’antic Palau del Lloctinent i monestir de Santa Clara de Barcelona continua essent la seu històrica de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, destinada a acollir els actes de difusió i protocol d’aquesta entitat.
(AMSBM, MSCB, núm. 559)
A les primeres dècades del segle XX la polèmica de la reclamació de les monges del Palau del Lloctinent encara era ben viva i es feia sentir al Diario de Barcelona.