Monges a palau!

EL MONESTIR DE SANTA CLARA DE BARCELONA AL PALAU REIAL
1718-1936

Temps d’anades i vingudes

Després de noranta anys vivint amb tranquil·litat al nou monestir, la comunitat de Santa Clara experimentà novament les conseqüències de la guerra i dels nous canvis polítics i socials que s’albiraven. La crisi de l’Antic Règim, l’emergència dels ideals de la França revolucionaria, la inestabilitat dels canvis de govern de l’Espanya liberal, les diverses lleis desamortitzadores i el llarg etcètera dels conflictes i inestabilitats polítiques de l’Espanya del segle XIX, es feren sentir vivament dins el clos monàstic de Santa Clara.

De la Guerra del Francès al trienni liberal

Rebut de la Junta Eclesiàstica de Barcelona conforme el monestir de Santa Clara ha pagat trenta duros dels deu mil que ha de satisfer a la Junta Eclesiàstica corresponents a les cent mil passetes reclamades pel General Duhesme en concepte de l’or i la plata de les esglésies de Barcelona, 23 novembre 1808 (AMSBM, MSCB, núm. 1177)

El 13 de febrer de 1808 les tropes franceses entraven a Barcelona amb bandera de pau i amistat, però pocs dies més tard ja s’havien apoderat de la Ciutadella i el Castell de Montjuïc. L’ocupació efectiva de l’Espanya borbònica per part de la França de Napoleó comportà, entre moltes altres coses, l’aplicació d’una política anticlerical, que tingué el seu principal objectiu en l’Església regular.

 

 

 

Memorial de la plata venuda pel monestir de Santa Clara en motiu de la Guerra del Francès, c. 1814 (AMSBM, MSCB, núm. 742, p. 12) 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Per ordre del govern francès, el 6 de març de 1810, set de les dotze monges de Santa Clara van haver d’abandonar el monestir i, a l’octubre de 1811, es feia efectiu el decomís de les rendes monàstiques.

«[octubre 1811] A donat al Senyor Genís, per arreglar los llibres dels censos y censals per·a entregar al gobern, 4 lliures»

(AMSBM, MSCB, núm. 352(23))

Des de l’arribada dels francesos, el monestir de Santa Clara havia deixat de cobrar les seves rendes, i per poder pagar la manutenció de les monges i satisfer alhora els pagaments reclamats per la Junta Eclesiàstica, la comunitat va haver de vendre bona part dels objectes de plata del monestir per un valor d’unes 2.786 lliures. El tresor de la sagristia i de l’església quedà molt disminuït.

Amb la fi de la guerra no acabaren els mals de caps per la comunitat. El 1820, amb el pronunciament del general Riego, s’iniciava un breu periode liberal de tres anys que anà acompanyat d’una gran inestabilitat política. Quan, a finals d’abril de 1823, la Santa Aliança envià a Espanya l’exèrcit dels «cent mil fills de sant Lluís» en ajut al monarca Ferran VII, la comunitat de Santa Clara es veié obligada a tornar a abandonar el seu monestir entre els mesos de juny a desembre de 1823.

Disset anys d’exclaustració

Amb la mort de Ferran VII sense descendència masculina el 1833, s’obrí un nou període d’inestabilitat política i social que es sumava a la fallida econòmica en què es trobava l’Estat. I, a Catalunya, l’esclat de la Primera Guerra Carlina (1833-1839) anà acompanyat dels moviments socials i de revolta urbana contra el govern i la guerra, amb crema de convents, atacs a fàbriques i diversos aldarulls urbans. Fou en aquest clima que les monges de Santa Clara van ser novament expulsades del seu monestir.

El 31 de juliol de 1835, quan encara no havien passat dotze anys del retorn de les monges al monestir del Palau Reial, se les va expulsar novament de casa seva. Aquesta fou destinada a un batalló de milícies i, més tard, durant la guerra, a la tropa i retén de mossos d’esquadra. Les monges es dispersaren, però un grup s’establí com a laiques en unes cases contigües al monestir. Memoria histórica demostrativa, c. 1866 (AMSBM, MSCB, núm. 546(4))

 

Publicació de la Reial Ordre del Ministeri d’Hisenda en què s’aprova eximir de pagar cap cànon els edificis dels convents suprimits que han estat destinats a utilitat pública —això és a casa d’educació i beneficència, hospital, presó, caserna, etc.— segon l’article 24 de la llei de 29 de juliol de 1837. Gaceta de Madrid núm. 1297, 10 juny 1838 (AMSBM, MSCB, núm. 547)

Amb les lleis desamortitzadores de 1836 i 1837,  les corts espanyoles van aprovar la supressió de les cases religioses masculines i la confiscació dels seus béns. Alguns monestirs i convents femenins també es veieren afectats, però la comunitat de Santa Clara de Barcelona, expulsada del seu monestir, se li va permetre continuar essent una comunitat independent amb superiora pròpia. Aprofitant que eren fora, el 5 de juliol de 1838, una reial ordre destinava l’antic Palau del lloctinent, que formava part del monestir de Santa Clara, a Arxiu de la Corona d’Aragó.

 

 

 

 

Plano del local ocupado hoy dia de la fecha por la yglesia y convento de monjas de San Anton y Santa Clara de Barcelona, 4 setembre 1868 (AMSBM, MSCB, núm. 548/7)

 

L’Arxiu de la Corona d’Aragó, monestir de Santa Clara de Barcelona fins el 1838 i anteriorment Palau del Lloctinent, amb les finestres del carrer Baixada de Santa Clara tapiades. August Brauneck. Plaza del Rei con vista del convento de Santa Clara y edificio del Archivo de la Corona de Aragón, 29 setembre 1860. August Brauneck. Plaza del Rei con vista del convento de Santa Clara y edificio del Archivo de la Corona de Aragón, 29 setembre 1860 (RBM, Patrimonio Nacional, VIII/M/262)

«En 1838 el archivero de la Corona de Aragón, D. Próspero de Bofarull, íntimo amigo que era de la comunidad y que tenía su archivo en el edificio de la Audiencia, dando a entender a la monjas, que su edificio-convento estaría mejor conservado si lo ocupase el archivo que no continuando en poder de los soldados, se ofreció para guardárselo; pero abusando de la amistad que demostraba a la comunidad, apoyado por el jefe político y Diputación Provincial de Barcelona, solicitó y obtuvo del Gobierno en 5 de junio de dicho año una Real Orden por la que la Reina Gobernadora le concedió dicho convento para guardar en él el mencionado archivo, entendiéndose aquella cesión en los términos que estableía por regla general la Real Orden de 31 de mayo del mismo año 1838»

(MASBM, MSCB, núm. 764)

 

 

 

 

 

 

 

 

La situació canvià amb el Concordat de 1851 firmat entre Espanya i la Santa Seu que, entre d’altres coses, permetia el manteniment de les comunitats religioses de vida contemplativa si al seu estil de vida hi unien l’educació i l’ensenyament. El gener de 1852 el govern aprovà el manteniment del monestir de Santa Clara amb el nombre de vint-i-quatre monges i el 17 de novembre següent, després de disset anys d’exclaustració, la comunitat retornava al seu monestir.

L’any 1858 la comunitat amplia el monestir fent una nova sala al terrat de sobre l’església i una altre a migdia destinada als tallers de costura i ensenyança de nenes. Però la inspecció d’Ensenyament de desembre de 1863 remarcava que les noies no tenien prou espai i el maig de 1864 la comunitat ja disposava del permís d’obres per aixecar un nou pis a la part de llevant i migdia del monestir. Amb tantes anades i vingudes, les obres i l’adaptació dels espais foren una constant al llarg dels anys. Dibuix de la façana del monestir de Santa Clara de Barcelona que dona a la Plaça del Rei, c. 1864-1865 (AMSBM, MSCB, núm. 471)

«Abundando siempre en la idea de favorecer de un modo especial las tres comunidades de religiosas que carecen de convento (entre les quals la de Santa Clara), logré del gobierno su aprobación [de no extinció]. Pero acaso semejante beneficio podría quedar desvirtuado y sin efecto si las mismas comunidades no se comportaran con la debida prudencia [i entréssin novament en clausura], aún a costa de algún sacrificio porque, al fin estando aprobadas canónica y civilmente, es muy chocante al verse por la calle y en libre comunicación con la sociedad» [Bisbe José Domingo, 30 agost 1852]

(MASBM, MSCB, núm. 753)

 

Però el monestir on retornen no fou el que havien deixat el 1835. Després de perdre el Palau del lloctinent —destinat a Arxiu de la Corona d’Aragó i a residència del seu director— només els quedava les estances de l’antiga Audiència i l’església construïda a sala del Borboll. L’espai era petit i la comunitat hagué d’emprendre noves obres.

 

 

 

 

 

Noves sortides…

La inestabilitat política continuava a l’Estat i mentre progressistes i moderats s’alternaven en el govern, la monarquia d’Isabel II entrava en crisi. La Revolució de 1868 obligà a la reina a exiliar-se i s’inicià un nou període conegut com el «Sexenni Democràtic». Encara no havien passat disset anys que les monges havien pogut retornar al seu monestir, que la comunitat es veié obligada a tornar-lo a abandonar.

Còpia notarial de l’escriptura de 5 de febrer de 1869, dirigida a l’abadessa i comunitat de Santa Clara de Barcelona, notificant-los-hi la supressió del monestir, la seva incautació per la Hisenda pública, la unió amb la comunitat de carmelites descalces de Mataró i l’obligació d’evacuar tot l’edifici, 21 febrer 1869 (AMSBM, MSCB, núm. 550)

Malgrat que la comunitat surt del monestir el 7 de febrer de 1869, dos dies després que se’ls comuniqués l’expulsió, l’abadessa Maria Rosa Aguiló i Aloi es nega a complir l’ordre d’unió amb la comunitat de Mataró perquè no eren de la mateixa ordre i perquè, per manca d’espai, aquesta comunitat no pot acollir les trenta monges de Santa Clara, 8 febrer 1869 (AMSBM, MSCB, núm. 550)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

En aquesta ocasió, la comunitat no es dispersà en cases de familiars, sinó que l’abadessa buscà un espai on reunir la comunitat de forma provisional mentre la situació no es calmés. Durant els tres anys que durà l’exclaustració, residiren al número 19 del carrer de la Riera de Sant Joan. J. Pons i Esgrigas, Carrer de la Riera de Sant Joan, 1908 (AFB, núm. 0791_03)

«A la pena que sintió la comunidad viéndose fuera de su morada siguió otra no menos lamentable y del todo inconsecuente, al ver que por las oficinas de Hacienda Publica de esta Provincia se procedía a la incautación de sus bienes: resultando el contra sentido de que por el governador se trasladaba la comunidad a otro convento, y por las oficinas de Hacienda Publica se procedía a la incautación de sus bienes dejando a las religiosas trasladadas, sin medio para vivir y sumidas en la miseria, no esplicándose la razón por la cual los monasterios conservados pueden administrar sus bienes, privándose de este derecho a las comunidades trasladadas» [13 setembre 1869]

(AMSBM, MSCB, núm. 550(11))

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Claustre exterior del monestir de Santa Maria de Montserrat davant l’entrada a l’abadia, 1871 (AAM, Àlbum J. Laurent 1871)

Davant l’epidèmia de febre groga que va viure Barcelona el 1870, l’abadessa de Santa Clara, tement el contagi de les monges i veient l’estretor i poca ventilació de la casa de la Riera de Sant Joan, i seguint el camí de tants altres barcelonins, va demanar al Pare Abat Muntades de Montserrat poder-se resguardar a la muntanya. El 13 de setembre ja hi pujaven i no en marxaren fins el 23 de desembre, un cop passat el perill.

«Otra vez en este año vióse la ciudad de Barcelona invadida por un espantoso contagio: la fiebre amarilla. Era en gran número la gente que moria todos los dias victimas de tan espantosa enfermedad»

(AMSBM, MSCB, núm. 594(149))

Quan el 9 de febrer de 1872 la comunitat pogué tornar al seu monestir, continuava sense tenir prou espai per encabir totes les monges. A la pèrdua del Palau del lloctinent el 1838 s’hi sumava la pèrdua de la part del monestir corresponent a la casa número 10 del carrer dels comtes, adquirida per Joan Soler i Cortina amb escriptures de dubtosa legalitat, ja que foren firmades el 21 de novembre de 1844 i el 27 d’agost de 1846 quan la comunitat es trobava exclaustrada. El monestir es veié obligat a adquirir nous espais.

El 20 de gener de 1890 la comunitat de Santa Clara va comprar per 13.000 duros la finca urbana número 10 del carrer dels comtes cantonada amb el carrer baixada de la canongia, contigua al monestir, propietat de Francisca Olivet. Plànol de l’edifici número 10, c. 1890 (AMSBM, MSCB, núm. 548(3))

 

El litigi del Palau del Lloctinent, una batalla perduda

La comunitat de Santa Clara no renuncià a la part del monestir perduda per l’Arxiu de la Corona d’Aragó i reclamà la possessió que li havia donat Felip V el 1718. El 22 de novembre de 1850 es fallà a favor de la comunitat i es manà retornar el Palau del Lloctinent a les monges però, alhora, el director de l’arxiu, Pròsper de Bofarull, establia la seva residència particular en el mateix arxiu. El febrer de l’any següent s’anul·là l’ordre anterior i es confirmava novament la de 1838, obrint-se l’arxiu al públic a finals del 1853. Amb tot, el 1866 la Direcció General d’Instrucció Pública encara demanava dictamen al rector de la Universitat de Barcelona sobre la situació de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, i aquest es mostrava contrari a la devolució de l’edifici a les monges perquè no hi havia cap altre lloc apte per conservar l’arxiu. El 1875 la comunitat feu, a través del bisbe, una nova petició al Ministeri d’Hisenda i al de Foment, però el 1881 la resolució tornà a ser negativa i el 1888 es reiterava la decisió. Una situació que encara perviu avui, ja que l’antic Palau del Lloctinent i monestir de Santa Clara de Barcelona continua essent la seu històrica de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, destinada a acollir els actes de difusió i protocol d’aquesta entitat.

(AMSBM, MSCB, núm. 559)

Resum de tot el procés de pèrdua del monestir de Santa Clara de Barcelona per ocupació de l’Arxiu de la Corona d’Aragó i de reclamació per part de la comunitat benedictina. La comunidad de San Anton y Santa Clara de Barcelona y la parte de su convento ocupado por el Archivo de la Corona de Aragón, primera meitat de 1888 (AMSBM, MSCB, núm. 559)

 

A les primeres dècades del segle XX la polèmica de la reclamació de les monges del Palau del Lloctinent encara era ben viva i es feia sentir al Diario de Barcelona.

Article de Francisco Bofarull, exdirector de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, al Diario de Barcelona defensant l’ocupació del Palau del Lloctinent per part de l’arxiu. La Plaza del Rey – Convento de religiosas de San Anton y Santa Clara. Rectificando al D. Francisco Bofarull, 3 març 1926 (AMSBM, MSCB, núm. 859.1)

 

 

pròxim Publicar

Anterior Publicar

Deixar una resposta

Avís legal | Política de privacitat | Política de cookies