Vida monàstica al palau

Tradicionalment, el model de vida monàstica benedictina s’identifica amb el lema «ora et labora», pregària i treball; dos pilars importants als quals s’hi ha d’afegir la «lectio divina», la lectura de les Escriptures, en una vida de comunitat. Però la vida monàstica que van viure les monges de Santa Clara fins el 1855 no fou exactament aquesta. Serà en aquest nou monestir on viurà grans transformacions.

De vida privada a vida comunitària

Malgrat que la Regla de sant Benet, per la qual es regeixen les comunitats masculines i femenines benedictines, és la mateixa des del segle VI fins als nostres dies, la concreció en la vida diària de les comunitats ha evolucionat, canviant amb el progrés de les societats i adaptant-se segons les èpoques i els territoris.

Des de l’Alta Edat Mitjana i fins a mitjans del segle XIX, les monges benedictines havien fet vida privada, és a dir, vivien en comunitat dins els monestirs compartint les pregàries al cor de l’església, les reunions comunitàries al capítol i els àpats festius i de diumenge al refetor, però disposaven d’unes estances pròpies on es retiraven bona part del dia i on menjaven, dormien, llegien i hi guardaven les seves pertinences. També disposaven de rendes i serventes pròpies.

«Vivia antes esta comunidad de vida propia, y las rentas en que se fundaba eran administradas por las mismas señoras religiosas, a las que pertenecian, o por razón de legítima o bien por el especial destino que ejercian en la comunidad. Esto alejaba de la vida religiosa aquel espiritu de unidad que forma su esencia y que con tanta insistencia recomienda la Santa Regla. Cada religiosa distribuïda a su arbitrio y gusto peculiar el resultado de sus rentas, teniendo a mas para mejor asegurar las conveniencias de su posición una sirvienta que nada tenia de religiosa ni en vocación ni aun en trage, para mas producir este modo de vida en la comunidad un espiritiu de separación y recelos, bien poco digno de una casa religiosa, y religiosa benedictina […]»

(AMSBM, MSCB, núm. 594)

A més de les estances pròpies dels principals càrrecs (l’abadia on vivia l’abadessa, la casa de la priora, la de la sotspriora i la portera), sabem que al monestir de Santa Clara del Palau Reial s’hi construïren les següent cases particulars: casa Santmenat, casa Santjoan, casa Llupià, casa Novell, casa Monfar, casa Mata, casa Padellàs, casa Josa, casa Dusay, casa Despujol i casa Vila. Algunes es trobaven situades sobre el forn i el portal major de la Inquisició, cantonada a la placeta del portal (actualment de Sant Iu), sota la campana de la Seu.

Aquestes estances eren conegudes com a «cases», ja que disposaven de diverses habitacions (cuina, rebost, dormitori…) amb xemeneia, pou, reixes i gelosies, on vivien les monges d’un mateix llinatge amb les seves serventes. En la majoria dels casos, eren pagades per les seves famílies amb l’autorització de l’abadessa i es transmetien de germana a germana, de tieta a neboda, entre cosines… També, bona part dels béns mobles que contenien pertanyien a aquestes monges, que els compraven i mantenien amb diners propis.

Aquest model de vida monàstica particular arribà a la seva fi al monestir de Sant Clara el 18 d’octubre de 1855, quan l’abadessa Maria Rosa Aguiló, escollida l’11 de maig anterior, reuní la comunitat en capítol per deliberar sobre el pas a la vida comú i totes les monges professes hi estigueren d’acord. Seguidament, les monges entregaren les rendes pròpies de què disposaven a l’abadessa i s’obligaren a treballar per a la subsistència comunitària, acomiadant a totes les serventes seculars del monestir i restant les germanes d’obediència o llegues pel servei de la casa. Aquest model de vida es refermà el 1881.

«[… l’abadessa] dijo: “Señoras y amadas hermanas en el Señor, lleno mi corazón de amargo pesar, me hallo en el triste deber de decirles que este nuestro monasterio, victimas de los fatales tiempos que hemos conseguido, ha perdido todas las rentas de que antes gozaba y de cuyo producto vivia, y en todo desahogo, la comunidad. Si ahora hemos de vivir en el sagrado claustro a que Diós no ha llamado, es preciso que desde ahora adaptemps la vida comun, que és la verdadera vida religiosa. Yo creo que a mas de la necesidad, la misma conciencia nos obliga a dar este paso […]”»

(AMSBM, MSCB, núm. 594)

 

ora. El Culte públic

L’església monàstica de Santa Clara era destinada al servei de la comunitat, que cada dia hi pregava, des del cor alt, a les hores establertes: matines, laudes, sexta, tèrcia, nona, vespres i completes.

Les expressions de culte públic que l’església monàstica de Santa Clara va acollir, des del seu origen i que va mantenir amb el canvi de casa, foren diverses. Des de la relació amb els mariners, que encara el 1783 feien celebrar misses a Santa Clara com a prometença per haver-se trobat amb una tempesta al mar, fins a l’acolliment de la confraria de Nostra Senyora dels Esclaus des d’inicis del segle XVI o l’Arxiconfraria de les Filles de Maria, instituïda a la nova església el 1862, passant per beneficis o devocions populars, com les quaranta hores. El culte públic fou també una font de finançament per a la comunitat.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Però el culte públic més important de Santa Clara, tant en el seu antic com nou monestir, fou sens dubte la devoció popular a les santes fundadores de la comunitat, protagonistes de la llegenda, Agnès de Peranda i Clara de Janua. Els seus cossos, conservats inicialment al cementiri comunitari, van ser exhumats al segle XV per ser venerats per la comunitat en una petita capella al claustre del monestir, d’on el 1714 foren extrets, en ple setge, per posar-los a resguard. D’aleshores ençà, la comunitat les custodià a la seva església i cresqué una forta devoció del poble de Barcelona.    

«En lo any 1725, als 9 de febrer, se trasladaren los cossos sans de senyoras fundadoras, santa Ignés y santa Clara, que estaven al salo que antes teníam per iglésia y cor, y los posaren a la capella se dedicà per ditas santas al costat del altar major, dintra la clausura, ab una reixa que dona fora de ella perquè la pugain veurer de defora; lo que se executa las dos festas de Pasqua de Resurrecció, la segona y la tercera, y vingué molta gent a visitar·las y las senyoras religiosas començaren la segona festa la novena, se acostuma cada any. Comensar·la dit dia y també se·n i fa una altra, y se comença a 17 de setembre, que és dia de santa Ignès» (AMSBM, MSCB, núm. 742)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

labora. el Treball de la comunitat

Per sant Benet el treball manual, així com la lectura divina, protegeixen als monjos i monges de l’ociositat. L’activitat o ocupació que desenvolupin no és tant important com el fet que es mantinguin actius.

«Si les condicions del lloc o la pobresa exigien que ells mateixos es fessin les collites, que no s’entristeixin: és aleshores que són monjos de debò, quan viuen del treball de les seves mans» (RB 48.7-8)

 

Per això, quan el 1855 la comunitat de Santa Clara s’obliga a viure del seu treball, són les germanes llegues les que s’ocupen de les necessitats més domèstiques de la comunitat (com la cuina, el rebost, la neteja i el manteniment diari del monestir) i les monges professes o coristes les destinades a les tasques de gestió comunitària i d’administració dels tallers (com la majordomia, la sagristia, la infermeria, la biblioteca, l’arxiu, la sabateria, el taller de costura, la roberia, etc.).

A més de les tasques internes de la comunitat, les monges també van desenvolupar treballs de servei extern, com el col·legi de nenes i les classes de planxa (que tancaren el 1888 i el 1899, respectivament, perquè no s’adequaven al seu estil de vida) o com rentar, planxar i brodar roba d’església per encàrrec.

MATERIALS DE TREBALL 

Coneix les 159 monges que visqueren, pregaren i treballaren al monestir de Santa Clara de Barcelona de Palau Reial entre els anys 1718 i 1952.